09/10/2026
Bon dia Moler@s🐴🐴🐴
18.-EL PATI MÉS GRAN DEL VALLÈS
Formigues atrafegades, grills amagats i una nena amb moltes preguntes
—No marxis lluny, et vull veure per les feixes.
La mare m’ho deia abans que jo hagués traspassat la porta. Ja em coneixia: si em deixava sortir sense advertir-me de res, el bosc se m’enduia i les hores passaven sense que me n’adonés.
De vegades em necessitava per ajudar-la; d’altres, esperàvem gent per dinar. I també hi havia dies que, senzillament, no volia tornar a patir per mi.
El Flock ja m’esperava, sempre disposat a seguir-me on fos. No em deixava mai.
El Tap, en canvi, s’ho rumiava. Era una mica com jo: anava al seu aire. Potser començava la sortida amb nosaltres, però a mig camí desapareixia i ja no el tornàvem a veure. Devia tenir altres plans.
El Flock i jo continuàvem junts, com sempre.
Aquell dia tocava quedar-se a prop de casa. Però no us penseu que això volia dir avorrir-se!
La meva alzina i els núvols de mil formes
Vaig sortir a l’era i vaig baixar a la primera feixa. M’agradava asseure’m a la punta de tot, on sempre bufava el vent. A l’estiu s’hi estava tan bé que podia passar una bona estona sense fer res, només mirant.
De vegades m’estirava sobre l’herba i contemplava els núvols. Canviaven de forma davant dels meus ulls: ara un animal, ara una cara, ara un monstre… Tot depenia del núvol i de la imaginació que jo tingués aquell dia.
Aquell matí, però, no tenia gaires ganes d’estar quieta. La mare em volia veure des de casa, però jo ja pensava què trobaria sota una pedra o què devia passar al peu de la meva alzina.
Era una alzina grandiosa, al camí del Salt dels Cavalls, darrere del tancat dels animals. Quan pujaves per la canal de la Salamandra, te la trobaves de cara.
Per a qualsevol altra persona potser era un arbre més. Alguns ni tan sols s’hi fixaven. Per a mi era el meu refugi: un lloc on anar, on pensar i on viure aventures.
Ara ja no hi és. Es va morir i aquell racó va canviar.
Encara em costa mirar-lo sense veure-hi la meva alzina, amb les branques obertes. A vegades em pregunto si ella va gaudir tant com jo de tot allò que vaig viure allà dalt.
Bé, continuem, que me’n vaig per les branques! I aquesta vegada, amb motiu.
Les aventureres i el gra de blat
Vaig agafar el camí xino-xano, amb el Flock al costat. No vaig arribar gaire lluny: una filera de formigues em va fer aturar.
Em vaig ajupir i les vaig observar.
Anaven i venien sense parar, atrafegades, cadascuna amb la seva feina. Algunes duien engrunes; d’altres arrossegaven coses que semblaven massa grosses per a elles.
M’hi podia passar hores.
Primer veia unes quantes formigues escampades, lluny del niu, buscant menjar. Jo en deia les aventureres. Quan alguna trobava alguna cosa, semblava que la notícia corregués per tot el formiguer.
Al cap de poc apareixia una llarga filera que arribava fins al menjar i en tornava carregada.
Ni per esmorzar no s’aturaven! O potser esmorzaven treballant, ves a saber.
Aquell dia em vaig fixar en una que carregava un gra de blat. La vaig seguir amb els ulls, acostant-hi la cara tant com podia.
Com podia dur tot aquell pes?
Quan vaig trobar el pare, li vaig deixar anar les preguntes:
—Quant pesa una formiga? I un gra de blat?
El pare sabia de tot, o gairebé de tot. Jo esperava dues xifres i una resposta que em resolgués el misteri. Però ell tenia una altra manera de fer.
—Ho buscarem.
I així va quedar la cosa… de moment.
La vegada següent que va baixar a comprar, va tornar amb una balança per pesar mil·ligrams.
Una balança!
Jo havia fet una pregunta i el pare m’havia muntat un experiment.
Vaig anar a buscar una formiga i un gra de blat. La formiga pesava uns dos mil·ligrams; el gra, uns quaranta.
Vam fer números: aquell gra pesava vint vegades més que la formiga que el carregava.
Jo ho intentava comparar amb una persona. Si pesava cinquanta quilos i pogués portar vint vegades el seu pes, hauria de carregar mil quilos.
Una tona! Com portar un cotxe petit al damunt!
No em cabia al cap.
Que fortes que eren les formigues!
Què hi havia dins del formiguer?
Després d’observar-les tant, encara em quedava una altra pregunta: què hi havia dins d’aquella casa sota terra?
Un dia vaig decidir esbrinar-ho pel meu compte.
No us penseu que era una santa. Vaig començar a remenar la terra i gairebé els vaig destruir el niu.
Sota aquella entrada tan petita hi havia túnels, passos i moltes més formigues de les que m’havia imaginat.
De seguida es va armar un gran enrenou. Corrien d’una banda a l’altra, i algunes fins i tot venien cap a mi. Les més grosses mossegaven, sabeu?
Moltes carregaven unes coses blanques. Jo les mirava, fascinada, sense entendre què transportaven amb tanta urgència.
Més endavant vaig saber que eren les seves cries. Les estaven posant a recer mentre jo els remenava la casa.
El pare, que ja devia estar acostumat al meu interrogatori, al cap de pocs dies ens va comprar una enciclopèdia d’investigació i ciència.
Per a la meva edat era un bon totxo! Però la vaig obrir.
Volia saber més coses d’aquells animalons que tenia tan a prop i dels quals desconeixia gairebé tot. Llegint i mirant les imatges, vaig començar a entendre una mica millor què havia vist dins del formiguer.
I jo els havia trinxat la casa amb una facilitat que em feia vergonya.
Em sentia en deute amb elles. Així que vaig decidir portar-los menjar.
Les meves ajudes, però, també tenien tela…
Caçava mosques, saltamartins i fins i tot formigues d’altres nius, i els ho duia tot. Jo em pensava que les ajudava.
Ara ho recordo i em f**g creus de les coses que arribava a fer. Tenia curiositat, entusiasme i ben poca consciència del mal que podia causar.
Volia arreglar una bestiesa i ja n’estava preparant una altra!
El pare mirava el cel; jo mirava les formigues
La balança i l’enciclopèdia eren molt pròpies del pare. En comptes de donar-nos les respostes fetes, ens ensenyava a buscar-les.
Aleshores em feia ràbia. Jo volia saber una cosa i prou, i ell em feia rumiar, observar o buscar en un llibre. Ara ho valoro moltíssim. Ens va ensenyar a espavilar-nos i a buscar-nos la vida, i això li ho he agraït sempre.
Amb els núvols passava igual. Es plantava en un extrem de l’era i es quedava una bona estona mirant el cel. Després ens feia mirar a nosaltres.
—Què hi veieu?
Jo hi veia animals, formes divertides i, de vegades, alguna cara tenebrosa.
Ell hi veia el temps que s’acostava.
Ens explicava les formes dels núvols, com es movien i què li feia pensar que plouria o quant de temps duraria la pluja. Poques vegades s’equivocava.
Un dia, mentre miràvem les formigues, em va dir:
—Són treballadores, oi?
—Sí.
—Fan com nosaltres quan preparem la llenya per a l’hivern.
Però hi havia una cosa que no em quadrava.
—Pare, ara és estiu i estan tapant el niu!
Va assenyalar el cel.
—Veus aquells núvols tan grossos i tan alts? Aquells que sembla que vulguin pujar més amunt que tots els altres? Porten pluja. Les formigues tapen el niu perquè l’aigua no els ofegui les cries.
Després em va preguntar:
—Sabries dir-me com es diu aquest núvol?
Vaig aixecar el cap.
—Sííí, pare! És un cumulonimbus!
Però de seguida vaig tornar a mirar a terra.
—Jo no he vist mai una formiga mirant el cel!
El pare es va fer un fart de riure. Tenia cada sortida, jo… També reia, però ho deia de debò. No n’havia vist cap!
—No els cal mirar-lo —em va explicar—. Elles noten els canvis d’humitat de l’entorn.
Aquella resposta ja em va convèncer més.
Flock, quiet, que canta un grill!
Quan em cansava de les formigues, buscava grills.
Aleshores havia de canviar de tàctica: calia fer silenci.
—Flock, jeu. Quiet.
Ell s’estirava al meu costat i esperava. Jo m’asseia i parava l’orella.
Si em movia massa o feia soroll, el grill callava i em deixava sense cap p*sta. Havia de tornar a esperar, ben quieta, fins que reprenia el cant.
Quan em semblava que ja sabia sota quina pedra s’amagava, m’hi acostava a poc a poc. L’aixecava i, si tenia sort, allà el trobava: marró i a punt de fugir.
El posava dins d’una capsa de llumins. Recordeu aquelles capsetes petites que hi havia abans?
Sense els llumins, eh? Que encara us pensareu qualsevol cosa!
De vegades aixecava la pedra i, en lloc d’un grill, hi trobava un escorpí.
Allò, lluny de fer-me marxar, m’entretenia encara més. Agafava formigues i les hi posava al damunt. Si n’hi havia una de grossa, s’aferrava al cos de l’escorpí amb les mandíbules i no el deixava anar.
Després n’arribaven més.
Jo seguia aquella lluita amb els ulls ben oberts, fins que l’escorpí acabava allunyant-se amb les formigues encara enganxades.
Em semblava increïble que uns animals tan petits poguessin fer recular un escorpí.
Amb els llangardaixos també feia de les meves. Sabia que menjaven formigues i, de vegades, els en portava. Altres vegades, en canvi, posava un llangardaix dins del formiguer.
Les formigues se li tiraven al damunt com si tot el niu s’hagués posat d’acord en un instant.
Tota la cavalleria!
Avui em sap greu pensar en aquelles bestieses. Aleshores volia veure què passava: com es defensaven, qui fugia i qui resistia. Encara no entenia les conseqüències que tenia la meva curiositat per a aquells animals.
El pati més gran del Vallès
Després de recordar totes aquestes aventures, encara em sembla veure el Flock al meu costat, a les feixes. De tant en tant aixecava el cap, potser esperant que finalment ens decidíssim a caminar.
El Tap ja havia desaparegut. Ell sí que havia continuat l’excursió!
I des de casa arribava la veu de la mare:
—Gemma! On ets?
—Aquí, a les feixes!
No calia anar lluny. Allà mateix podia seguir camins de formigues, escoltar grills i descobrir tot un món sota les pedres.
A La Mola, entre el bosc, els gossos i els animalons, els dies se m’omplien així.
Si feia bo, tot semblava bellugar-se al meu voltant. Si feia fred, havia de buscar una mica més. I quan la neu ho cobria tot, en aquells hiverns de finals dels seixanta i començaments dels setanta, m’havia d’empescar alguna altra distracció.
De tots aquells animalons, les formigues són les que més m’han quedat a la memòria. Encara em meravella veure-les avançar en filera, carregar menjar, refer una entrada o acudir allà on calen.
Quan en trobo una, sovint m’aturo i la segueixo amb la mirada fins que es perd entre la terra i l’herba.
Ara deixo el niu tal com l’he trobat. Però aquella formiga, sense saber-ho, ja m’ha tornat a portar a les feixes, amb el Flock al costat i la veu de la mare arribant des de casa.
Perquè jo sí que tenia el pati més gran del Vallès.
I me’l coneixia tot!
Gemma Gimferrer i Tortosa
La Gemma de La Mola
